Recuperant la lluita de classes

Slavoj Žižek. La nueva lucha de clases. Barcelona: Anagrama, 2016.

portada_zizek

Aquest llibre ens parla del «problema» dels «refugiats» —dit així trobo necessari posar tots dos termes entre cometes— i de com enfocar-lo des de la perspectiva de l’esquerra europea. De fet, jo preferiria dir que aquest volum analitza la problemàtica que suposa per als estats europeus, en concret, i per als països rics en general, el fet que el moviment de milers i milers de persones s’escapi del seu control governamental. Dit així em sembla que s’entén millor què hi ha al darrer del «problema» i dels «refugiats».

Allò que destaco com a més interessant és l’anàlisi i la mirada de sociòleg que aplica l’autor. La senzillesa en la manera d’explicar-ho i la lucidesa i claredat expositiva. He de fer notar que algunes de les propostes de l’autor sobre què fer en l’actual «crisi» dels refugiats a Europa no les comparteixo en absolut, però no hi entraré perquè m’hi estendria massa i, al capdavall, no li treuen valor a l’anàlisi tan lúcida, directa i plena de referències que us recomano vivament.

Quines són les idees que analitza l’autor, aleshores?

En destacaré 4.

1)  Els refugiats i els immigrants són vistos com una amenaça. Una reflexió sobre la violència.

Žižek ens recorda de manera encertada que la violència contra les dones no és exclusiva de la religió musulmana, que l’islam no és, en ell mateix, més misogin que el cristianisme. La violència contra les dones, arreu del món, va associada a la seva subordinació i exclusió de la vida pública. Assenyala, a més, que en molts grups i moviments fonamentalistes de tot signe, la imposició estricta d’una diferència sexual jeràrquica és el primer punt del seu programa. Aquesta reflexió és tan òbvia i tan clara que ens hi podríem passar hores donant voltes a les implicacions tan profundes que conté.

A banda, assenyala semblances entre la violència dels actes de terrorisme i alguns esclats socials i urbans puntuals. Hi ha una violència que no té cap estratègia a llarg termini, que no proposa res, que és una manifestació d’una frustració acumulada, a voltes potser una venjança indeterminada. Una violència que no allibera res ni ningú. I és que —i aquí arriba una altra obvietat que teníem oblidada— de les experiències extremes no en surt res de bo, ni humanitat, ni tolerància: «de l’horror i el patiment no se n’aprèn res». Per tant, qui esperi trobar humanitat, tolerància i bonhomia en persones acabades d’arribar a Europa i que han passat per situacions inhumanes i traumàtiques, segurament s’equivocarà i es frustrarà.

L’autor defensa tallar el vincle entre refugiats i empatia humanitària, deixar de fonamentar la nostra ajuda en la compassió envers el patiment i ajudar-los perquè és el nostre deure ètic, no perquè hàgim de fer el bé, sinó perquè de vegades més enllà de fer el bé cal fer allò que és necessari.

Quedem-nos amb aquesta proposta de pregunta de l’autor: quan ajudem els refugiats, ens hauríem de preguntar si no ho fem perquè així oblidem que no estem fent allò que és necessari. Abans de les conclusions explicaré què és el que Žižek considera necessari.

refugiats-kurds-a-cukurca-turquia-reuters-srdjan-zivulovic_1991

Camp de refugiats kurds de Cukurca, Turquia, l’any 1991. Srdjan Zivulovic.

Font: ara.cat

 

2) I per què —quan fugen— venen aquí, a Europa? Una reflexió sobre la «llibertat de moviment».

Segons Žižek la idea de fons és que «tothom té dret a instal·lar-se en qualsevol part del món i el país al qual es traslladin ha de satisfer les seves necessitats». Per a l’autor, aquesta idea és errònia.

En una primera allau de refugiats —majoritàriament sirians, però no només— un cop en territori europeu se’ls preguntava quin era el seu destí desitjat i responien majoritàriament que volien anar a Noruega. Per què allà? Us preguntareu. Doncs per culpa d’un miratge, perquè: «Noruega no existeix ni tan sols a Noruega». Els refugiats i immigrants desitgen una idea que tenen prèviament, però és una idea falsa i interessada. Interessada perquè l’han creat els mateixos estats. I és un miratge compartit tant pels que viuen en una «Noruega» com pels que hi voldrien arribar, fos com fos. És la creença compartida que vivim en una bombolla de drets socials i de llibertats, i aquesta idea falsa és fonamentada pel mateix estat perquè li convé que la gent ho cregui. Els que hi viuen creuen que són uns privilegiats, i els que hi voldrien anar, si mai hi arriben, pensaran que han arribat a un paradís on tot serà possible. D’aquesta manera l’estat pot controlar més eficaçment els individus.

Jo crec que amb aquesta anàlisi tan lúcida i encertada, necessàriament hem d’arribar a la conclusió que hauríem d’estendre la idea de la lliure circulació de persones arreu del planeta, seguida de tots els altres drets fonamentals de les persones. El problema és la conculcació d’aquests drets que practiquen tots els estats del món.

Però l’autor no creu viable estendre la idea que tothom es pugui desplaçar lliurement pel món. Més que defensar que hi hagi un control dels moviments poblacionals —que difícilment seria democràtic perquè els estats ho són molt poc, de democràtics— Žižek se centra més en atacar la idea del lliure moviment pel fet que la troba euro cèntrica, perquè els europeus ens creiem sempre superiors moralment a la resta, i per això ens sembla desitjable estendre els nostres valors, les nostres «receptes», la nostra organització, arreu del món.

no-borders-no-nations

Un lema que al meu entendre explica molt bé on rau el problema de la llibertat de moviment.

Font: no-gods-no-masters.com

 

3) Del xoc de civilitzacions a la lluita de classes.

El problema no és religiós ni cultural. L’islamofeixime existeix, però no oblidem que el feixisme continua viu a Europa i als països rics, i cada cop més còmode amb un sistema econòmic que sembla fet a mida per encabir-lo com a ideologia predominant —tot i que amb altres noms. La religió sempre juga el seu paper, a una banda i a una altra. El problema comú dels dos cantons és la llibertat: «No n’hi ha prou amb donar la veu (…) cal educar-los i que s’eduquin en la llibertat (…) una tasca gairebé impossible en les tenebres que es van propagant per Europa i Orient Mitjà».

Si el problema no és cultural ni religiós, aleshores quin és? La lluita de classes. Perquè la lluita de classes estructura totes les altres lluites. Entre els refugiats també hi ha diferències socials, n’hi ha que tenen més diners i n’hi ha que menys. Això genera tensions dins un col·lectiu que només des de fora el veiem homogeni. «Refugiats» acaba sent una etiqueta que ens amaga un problema més complex i que no volem abordar. Des de fora és més fàcil posar-los a tots dins un mateix sac, ens simplifica la manera d’entendre i d’enfrontar-nos al «problema».

Però, per què la lluita de classes? Com s’explica que això tingui relació amb el moviment de persones que fugen d’una guerra?

S’explica pel funcionament del capitalisme global, perquè «no som conscients de l’efecte devastador del mercat global en moltes economies locals». L’economia global tracta les collites com a mercaderia, no com un dret vital dels pobles que les conreen. Són les polítiques dels EEUU i de l’UE les que han portat la guerra i els conflictes a l’Orient mitjà i a l’Àfrica —i a d’altres indrets del món.

Aleshores, la gent d’aquestes àrees fuig i volen venir aquí —en part, també, atrets per la idea fictícia que projectem de les nostres societats. Persones a les quals hem obligat a marxar de casa i venen a «casa nostra». I elles no en saben res dels nostres valors, cultura i tradició i volem que ho sàpiguen tot, però no pot ser.

Això lliga amb l’error de tractar-los des de la compassió, i només amb compassió, oblidant allò que caldria fer des d’Occident per tal que no es veiessin obligats a marxar de «casa seva».

 

4) La nova esclavitud.

Els països occidentals som responsables, però n’hi ha d’altres: Aràbia Saudita, Qatar, Kuwait, Turquia i Iran també ho són. La qüestió és que des dels nostres governs i els discursos hegemònics que s’instauren en les nostres societats no se’ls demana cap responsabilitat.

I tots aquests estats molts dels quals han esdevingut nous rics, què tenen en comú? La nova esclavitud: «Tot i que avui dia ja no existeix la condició jurídica de persona esclavitzada, l’esclavisme adopta moltes i noves formes»: el tracte als treballadors forans a l’Aràbia Saudita i Qatar, els camps de concentració a l’Àsia central, les mines d’extracció de minerals a l’Àfrica, etc. Són només tres exemples molt representatius de les condicions inhumanes i d’esclavitud en què malviuen moltes persones al món. I tot al servei dels guanys econòmics de companyies i corporacions que escapen de qualsevol control democràtic o popular, els objectius de les quals no tenen res a veure amb els drets de les persones ni dels col·lectius. I a occident també tenim exemples de precarització continuada, de pèrdua de drets, d’augment de la desigualtat.

I aquí tenim una nova conclusió evident: «Aquest nou apartheid (…) és (…) una necessitat estructural del capitalisme global actual». No es pot dir més clar.

Per tant, allò que cal fer, allò que és necessari és demanar la responsabilitat que li correspon a cadascú: als nostres governs perquè es reformin i deixin de reproduir les condicions que creen refugiats, i als altres governs que actuïn igual. Cal que no mirem cap a una altra banda per no veure que el nostre sistema econòmic està basat en l’explotació de l’home per l’home. Cal lligar les classes populars d’arreu del món i des d’Occident s’ha de treballar per «proposar un projecte universal positiu que comparteixin tots els participants i lluitar per ell. No només hem de respectar els altres, sinó també oferir-los una lluita comuna, perquè avui dia els nostres problemes són comuns».

 

Conclusió

  • Els refugiats no són una amenaça en ells mateixos com a persones, l’amenaça és el capitalisme global.
  • Venen aquí perquè des d’occident s’ajuda a dues coses:

-a crear les condicions de guerra i explotació que els obliguen a fugir en massa.

-a crear la falsa idea que Occident (UE, EEUU) és una bombolla de pau i llibertat.

  • Aquest darrer fet és fonamental perquè el sistema econòmic del capitalisme global se sustenta en l’oposició entre els «inclosos» i els «exclosos», els que estan dins i els que estan fora.
  • El xoc de civilitzacions és fals, en realitat el que hi ha és una lluita de classes a nivell global i una mostra clara és la nova esclavitud que s’ha instaurat globalment i que és la responsable d’aquests moviments migratoris massius.

 

Resumit en una frase de Žižek i dues citacions:

«Els refugiats són el preu que paga la humanitat per l’economia global», frase de l’autor.

«Nosaltres som aquells als quals esperàvem» dita hopi, poble amerindi dels EEUU.

«Sigues tu mateix el canvi que vols veure al món» Gandhi.

 

La foto destacada a l’inici d’aquest apunt és d’uns treballadors de la construcció a Dubai (Qatar), un focus evident i oblidat per la premsa europea i estadounidenca del nou esclavatge global. Font: cerqueu «Dubai workers» a google i en veureu més com aquesta.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s