Un monstre viu dins nostre

Un monstre em ve a veure. Patrick Ness. Carcaixent: Sembra, 2015.

A partir d’una idea original de Siobhan Dowd ; il·lustracions de Jim Kay ; traduïda per Ferran Ràfols Gesa.

Portada de l'edició catalana
Portada de l’edició catalana. Cliqueu a sobre i veureu els exemplars disponibles a les Biblioteques de Barcelona.

Aquest llibre forma part del 21è premi de literatura Protagonista Jove 2016-17 en la categoria 13-14 anys.

No vaig poder-me estar de comentar un dels 4 llibres d’aquesta categoria, L’artilleria de Mr. Smith, i m’he sentit obligada a parlar-ne de la resta. Ho faig, també, amb l’ànim que els serveixi d’ajuda a les amigues, i amics, de les biblioteques que donen a llegir aquest llibre i a través de les quals he tingut accés a aquestes lectures.

 

Un llibre popular

Hi ha blogs i webs que us parlaran d’aquest llibre i de la pel·lícula que s’ha fet després. Jo no comentaré res sobre les implicacions autobiogràfiques tant de l’autora de la idea original de la història, com de Patrick Ness, autor final del llibre. Sapigueu que n’hi ha i és un context interessant de conèixer.

 

La història i les històries

La forma en què l’autor ens fa arribar el missatge és clau per entendre perquè aquesta novel·la atrapa, i molt.

Fa servir la paràbola, a mode de rondalla, que és una de les formes més simples i efectives de fer arribar un missatge que d’entrada pot semblar complicat d’explicar.

Com si es tractés d’un conte clàssic o una rondalla popular, el monstre que visita el jove protagonista explica dues històries —havien de ser tres al principi— per tal de treure’n una lliçó moral bàsica. El recurs atrapa qualsevol lectora perquè són històries dins de la història principal, i totes estan connectades perquè les petites històries donen sentit a la història principal.

I quines són aquestes històries i aquestes lliçons morals que podem extreure d’aquest llibre? Jo ho resumiria en dues de fonamentals i una de necessària:

1) Història fonamental 1a. El bé i el mal.

Totes som bones i dolentes alhora. Podem ser-ho, si més no. Ho decidim nosaltres. Ens equivoquem si pensem que sempre actuem des de la bondat. A vegades —o sovint— no ho fem. Cal saber-ho.

2) Història fonamental 2a. La veritat.

Una cosa és el que pensem o diem i una altra el que fem. Som allò que fem, no allò que diem o volem ser: «la vida no s’escriu amb paraules (…) s’escriu amb fets. El que penses no és important, l’únic important és el que fas» (p. 202). Per tant, cal mirar d’actuar en conseqüència segons allò que una pensa, o pensar en conseqüència segons allò que una fa: «Si dius la veritat (…) podràs afrontar tot el que hagi de venir» (p. 212).

3) Història necessària. L’acceptació de les anteriors.

Aquesta darrera història no l’explica el monstre, la «fa» el jove protagonista. I ens parla de la por, la ràbia i frustració que ens provoca haver d’acceptar la realitat. Acceptar allò que ens passa i allò que passa als qui ens envolten. Si no acceptem allò que ens passa no ho podrem assumir, i si no ho podem assumir no ho superarem.

La meva àvia ja deia que, a la vida «de totes se’n surt». I el meu avi, afegia, burleta «o gairebé».

 

La darrera història

Hi ha una darrera història que va apareixent al llarg del llibre, és un malson que té en Conor —el nen protagonista— i se’ns desvetlla al final de tot. No filtraré res important, però d’alguna manera és una mena de compendi de totes les històries anteriors: totes som bones i dolentes, cal dir-se la veritat i acceptar-se tal com una és. A la vida no ho controlem tot i ens passen i passaran coses que les haurem d’assumir i acceptar. La frustració i la ràbia per no poder canviar les coses en un moment donat són sentiments que ens acompanyaran tota la vida i ens els anirem trobant en un moment o altre.

En psicologia, de fet, hi ha estudis que ja són clàssics (Kubler-Ross, 1969) que ens parlen dels diferents estadis pels quals travessa una persona davant una situació de pèrdua personal traumàtica, o catastròfica: la negació, la ira, la negociació, la depressió i, finalment, l’acceptació. No tothom passa per tots els estadis, i no necessàriament en aquest ordre… Però tothom necessita arribar al darrer estadi, a l’acceptació. Si voleu aprofundir sobre aquest tema, aquí teniu unes quantes referències bibliogràfiques.

 

Amb què em quedo d’aquest llibre?

Per destacar una cosa que segurament no trobareu destacada en gaires llocs, jo em quedo amb les dues primeres històries que explica el monstre. Perquè ens ensenya que sovint valorem erròniament l’actuació de les altres persones, i ho fem en base a prejudicis, sobre idees poc o gens reflexionades, i injustes. I ens deixem endur per l’aparença i per la primera imatge. Sovint no ens aturem a pensar ni tan sols un moment allò que estem veient, o vivint, i cal fer-ho.

Aquesta és la lliçó que, per a mi, haurien de treure els joves i les joves de 13 a 14 anys. La sorpresa del protagonista per l’explicació que li dóna el monstre de cada una de les dues històries és, de ben segur, la mateixa que sentim les persones lectores. I sorprendre, en literatura, sempre està bé.

*En aquesta ocasió he volgut il·lustrar l’entrada amb una foto d’un fotògraf de guerra britànic, Don McCullin. La imatge és de l’any 1964, durant la guerra civil a Xipre. Hi veiem el patiment, la ràbia, la desesperació, la depressió, de la població civil. El mateix que hem vist al llibre encara que sigui en un context diferent. Podeu veure aquesta foto i d’altres, en el blog de gerryco23

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s