Quan Aleksiévitx trobà Enzensberger

El curt estiu de l’anarquia. Hans Magnus Enzensberger. Barcelona: Virus editorial, 2014.

Traduït per Anna Soler Horta.

portada_virus_editorial
Portada de l’edició catalana

Aquest llibre és, entre moltes altres coses, un exemple d’honestedat professional.

Quan Enzensberger, als anys 1970, va voler escriure una novel·la sobre Durruti, ho va voler fer a partir d’haver-se documentat de manera objectiva —o científica— en base «a la realitat». Però va veure que no era una tasca viable perquè trenta anys després de la guerra molts testimonis eren morts, altres difícils de localitzar, no hi havia molta documentació de l’època, etc. Tot plegat, una tasca gairebé impossible.

L’únic que tenia, ja aleshores, era un cúmul d’històries. L’autor alemany va arribar a la conclusió que «les històries esdevenen història». I va decidir elaborar un relat que aglutinés la «llegenda» i la «ficció col·lectiva (…) no com una biografia fruit d’una recopilació de fets». La de Durruti era una història que «s’assemblava massa a una novel·la d’aventures».

Que va acabar fent l’autor? Resumit: va recuperar, abans que morissin els testimonis, la tradició oral, la imaginació col·lectiva que va crear la llegenda de Durruti, però va anar més enllà de l’heroi de la llegenda i va recuperar, també, la història d’aquells que el van acompanyar en aquella «aventura» —o epopeia, o revolució— i, a més, ens va interpel·lar a nosaltres sobre la nostra pròpia memòria col·lectiva. I quan dic nosaltres, vull dir a les catalanes i catalans dels anys 1970, però també a les d’avui dia.

La «Primera glossa. La història com a ficció col·lectiva» hauria de ser lectura obligatòria i objecte de comentari en instituts i universitats. Enzensberger es planteja preguntes al respecte de com ell mateix ha condicionat el relat final que ens presenta: quins condicionaments han tingut els testimonis? quina serà la seva veritat i què hi haurà de mentida en tot plegat? «Fins i tot la “mentida” conté un moment de veritat, i la veritat dels fets incontestables, en el cas que l’arribéssim a trobar, no ens aportaria res.» A penes quatre pàgines de màxima honestedat. Lectura imprescindible.

Al final, arribo a la conclusió que Enzensberger va confegir una «novel·la de veus» vint anys abans que ho fes Svetlana Aleksiévitx. El lligam em sembla clar i evident, intento argumentar-ho més avall. Ignoro si Aleksiévitx va llegir mai Enzensberger, però m’ha agradat imaginar que sí, i que, d’alguna manera, s’hi va inspirar per confegir la seva obra literària.

Aquest és un motiu de pes per recuperar aquesta lectura, aprofitant que s’ha tornat a editar, i a més en català i a sobre amb una traducció excel·lent —segons diuen— d’Anna Soler Horta. Si ja vau llegir aquest llibre fa molts anys —en castellà— i fa poc heu llegit Aleksiévitx, recupereu aquesta lectura, segurament us canviarà la perspectiva.

Com ha assenyalat Xavier Diez al seu blog Espai de dissidència aquest llibre és ja un gran clàssic de l’assagisme europeu contemporani.

enzensberger-anys-1970
Enzensberger als anys 1970
portada-edicio-alemanya
Portada de l’edició original alemanya

 

 

 

 

 

 

 

 

Ordre i ritme de la història

El relat és eminentment cronològic. Va des dels orígens de l’anarquisme espanyol, passa per l’exili del protagonista i les seves «aventures» del 1917 al 1931 i acaba amb la mort de Durruti i la derrota de la República. Un dels punts àlgids del relat és quan s’explica la prèvia a l’alçament militar de 1936, a Barcelona. A partir d’aquí es manté la tensió. Hi ha una suspensió de la tragèdia i el ritme narratiu ens endinsa en la història, hi actua la literatura, la ment vola i ens oblidem que, al capdavall, encara que ho sembli, tot allò no és una ficció ni una història amb final feliç, i per molt que el relat de l’autor —i el dels seus testimonis— aconsegueix de fer-nos empatitzar amb Durruti sabem que la seva mort és inevitable. I sabem que la derrota de tots aquells que ens expliquen la història també arribarà.

Perquè aquesta història no ens parla només de Durruti, el personatge i el mite. També ens parla de totes aquelles i aquells que van fer una revolució, perquè al capdavall són elles i ells qui prenen la paraula. Durruti només ha estat un símbol, l’excusa per poder parlar de l’epopeia de l’anarquisme català —i també de l’espanyol— a la segona meitat del segle XX. Una epopeia massa oblidada, arraconada i esbiaixada que la reedició d’aquest volum intenta de recuperar i redreçar.

Personalment em quedo amb les darreres paraules d’Enzensberger, un autèntic reconeixement merescut i sincer a les persones revolucionàries i lluitadores que ha conegut confegint el llibre:

«Però aquesta revolució derrotada i envellida no ha perdut la integritat (…) han envellit, però no semblen cansats. No saben què és la frivolitat. La seva moral és silenciosa, però no admet ambigüitats. Ja no entenen el món. La violència els és familiar, però el gust per la violència els resulta profundament sospitós (…) No són melancòlics. La seva cordialitat és proletària. Tenen la dignitat dels qui no han capitulat (…) No es compadeixen d’ells mateixos. No es penedeixen de res. Les derrotes que han patit no els han enverinat. Saben que han comès errors però no els pesa res. Els vells homes de la revolució són més forts que tot el que ha vingut darrere seu.» (p. 301-304)

 

Durruti al front d'Aragó
Durruti al front d’Aragó
retall_pintura
Durruti, heroi en vida, mite un cop mort

 

 

 

 

 

 

Diferències i semblances amb Aleksiévitx.

A nivell global hi ha poques diferències. El testimoni de la persona que parla és literal, la transcripció hem d’entendre que, com en el cas de l’escriptora bielorussa no és literal perquè aleshores tindríem un volum de milers de pàgines de transcripció oral. Hi ha d’haver, forçosament, una tria i selecció, per mínima que sigui. L’autora bielorussa intenta arribar a la impressió més profunda que copsa de la persona entrevistada, n’extreu allò que necessita per confegir el relat. Igual que Enzensberger.

L’esquema narratiu, l’ordre en què es presenten els testimonis i allò de què ens parlen és un recurs que està al servei de la narració, respon a la voluntat dels narradors. I aquí és on trobem la principal diferència, que realment no és una diferència que afecti al conjunt de la història.

Enzensberger ens presenta una història més acotada, més ordenada. El text no se centra en els testimonis, com en Aleksiévitx, sinó en el tema de què parlen en cada moment. El relat cronològic ordena la història i un mateix testimoni el trobem a l’inici i al final del llibre parlant sobre temes diferents. En Aleksiévitx haguéssim llegit tota la narració d’aquell testimoni d’una tirada. I així amb tots els testimonis. Potser d’aquesta manera s’emfasitza més la part humana del relat en primera persona, perquè un testimoniatge llarg imposa una cadència més pausada, convida més a la introspecció.

Tanmateix, el concepte de la «novel·la de veus» funciona igual en un cas i en un altre. A un altre ritme, amb una altra cadència, però es configura igualment un relat polifònic —per dir-ho en paraules de l’Acadèmia Nobel. El relat final que presenta Enzensberger és la suma de totes les històries que ens ha anat mostrant.

Si Aleksiévitx em recordava una pintura o una polifonia medieval, la novel·la d’Enzensberger em recorda la confecció d’un vitrall gòtic, aquells que no són llisos del tot perquè així fan vibrar la llum. L’autor alemany agafa les diferents peces que ens expliquen la història de Durruti, munta una vidriera amb l’escena de la seva vida, però en realitat, la història va més enllà d’aquest personatge i ens parla de l’ànima d’aquella revolució i d’aquelles revolucionàries, oblidades per a la història perquè van ser derrotades… però mai vençudes. Si Aleksiévitx és un viatge a l’ànima del poble rus, Enzensberger ens proposa un viatge a l’ànima de la pulsió revolucionària.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s