L’Artilleria de Mr. Smith

 

L’artilleria de Mr. Smith. Francesc Puigpelat. Barcelona: Casals, 2016.

lartilleria-de-mr-smith

Aquest llibre forma part del premi Protagonista Jove 2016-2017, categoria 13-14 anys.

El vull comentar perquè tinc amigues bibliotecàries —i algun molt bon amic— que el donaran a llegir a les noies i nois de secundària i crec que hi ha alguns elements interessants sobre els quals haurien de fixar-s’hi… i fer que les joves s’hi fixin, també. La idea és donar-hi una guia de lectura per interpretar correctament allò que se’ns explica i poder-hi anar una mica més enllà del que ens proposa l’autor.

A les biblioteques ja parlen de l’argument, també l’editorial com és evident, jo no m’hi vull detenir gaire, però faré un parell de línies per a qui no en sàpiga res del llibre: dos nois i una noia ­—Xavier, Mateu i Imma—de 14 a 16 anys, el 1936, en plena guerra d’Espanya al front de Balaguer enceten una amistat. Valors, compromís i amistat en el context d’una guerra en el moment en què s’inicia l’edat adulta.

Primer tractaré el tema principal, i ho faré més aviat ràpid perquè m’interessa destacar al punt 2 i 3 algunes idees que transmet el llibre, i preguntes que ens pot suscitar.

 

1) El tema principal és l’amistat i el compromís.

Fins a quin punt estem disposats a arriscar la pròpia vida pels altres? La guerra treu el pitjor i el millor de les persones. Aquesta història ens ensenya com un jove i inexpert adult de 14 anys treu el millor d’ell mateix en una situació límit. En Xavier Casas, el protagonista, es rebel·la contra el pare: «Pare, et desafio. Et desafio i et guanyaré» (p. 36) També es fa passar per un noi de condició humil —un recurs clàssic en literatura— que ens posa de manifest que quan perverteixes l’ordre social establert passen coses interessants. No oblidem que aquest fet, el de fer-se passar per algú de condició social més baixa, ens posa de manifest justament això: l’existència de classes socials i per tant d’injustícies socials.

El tema principal es pot aprofitar per fer reflexionar les noies i nois sobre el triangle amorós. La determinació de l’Imma dóna una empenta a les decisions dels nois. Els fa de veu de la consciència, d’alguna manera. N’hi ha que interpreten que la noia «fa ballar al so que vol tots dos joves». No és gaire difícil imaginar que jo no ho veig així perquè al capdavall cadascú decideix, i de condicionants n’hi ha molts. Qui és la responsable de les decisions preses? Ella o ells? Però què en pensen les joves lectores —i lectors— d’avui dia sobre el fet que una persona pugui estimar a dues per igual? Creuen que a la novel·la hi ha una gelosia controlada? Com s’hi veurien en una situació així?

Sobre el compromís i l’amistat també seria interessant fer-los reflexionar. Hi ha un passatge molt apropiat, quan els tres joves prometen ser amics i ajudar-se passi el que passi: «Va ser un moment màgic. I vaig entendre que les promeses tenen un preu, impliquen compromís, sacrifici i, de vegades, risc.» (p. 89) Creuen les noies i nois d’avui dia que serien capaços de complir una promesa com aquesta? Quin valor li donen?

 

2) Els responsables de la guerra. Igualació dels dos bàndols.

Tot i no ser aquest el tema principal de la història és vital fer notar el punt més fluix o més alarmant d’aquesta història. És necessari, doncs, fer-ho notar a les joves lectores i lectors.

El llibre transmet la idea que la guerra és una cosa molt dolenta els responsables de la qual són els «polítics i els poderosos» (p. 33). Una invenció dels generals d’un bàndol i de l’altre. Pregunta: són doncs, totes les guerres iguals? Què fa que totes siguin iguals? Quina diferència veieu entre aquesta guerra, la del 1936, i d’altres? (si és que n’hi veieu).

Per donar-hi alguna volta més podem pensar en una altra guerra. Per exemple: creieu que la Segona Guerra Mundial va ser una bogeria de generals i comandaments dels dos bàndols? O va ser quelcom de més complex?

A la igualació dels dos bàndols s’hi arriba fent servir la simplificació: «Rojos o fatxes? Tot depèn del color del vidre amb què es mira» (p. 20) Cal preguntar-se, doncs, amb quin vidre ens ho mirem nosaltres.

Algunes preguntes interessants sobre els responsables de la guerra

Els periodistes i els escriptors hi poden tenir res a veure? O només és una cosa estrictament cenyida als «poderosos», «polítics» i «militars» que no se sap ben bé per quin mecanisme arrosseguen poblacions senceres a la guerra? Quin és el procés pel qual es genera un discurs social favorable a la guerra —a la violència envers l’altre— i que esdevé hegemònic? Si trobem la resposta a aquesta pregunta, trobarem —sinó tots— molts dels responsables d’una guerra.

La intolerància i les injustícies estan a l’origen de les espirals de violència que precedeixen les guerres. El llibre esmenta la violència d’organitzacions obreres com la FAI contra empresaris i polítics, però no l’explica en el seu context ni esmenta, ni explica, la repressió anterior contra els líders sindicals. La idea de fons que se’ns transmet és que la violència injustificada dels incontrolats de la FAI va legitimar un aixecament militar que també va ser violent —però potser ja no tant injustificat. El que vull assenyalar és que abans d’aquella violència n’hi va haver una altra. I abans una altra. I una altra. D’aquest bucle ve l’expressió espiral de violència.

La confraternització entre soldats d’un bàndol i altre

Un recurs que fa servir l’autor per tal de demostrar que la guerra és una cosa aliena al poble, és la confraternització que imagina entre els soldats d’un bàndol i altre que es banyen al riu i juguen a cartes. Pura llicència literària al servei de la idea que la guerra l’han «muntat» els generals, polítics i poderosos.

No va ser precisament la guerra del 1936 —i molt menys encara al front català i aragonès— una guerra entre elits que enviaven els seus soldats a lluitar, mentre «ells» fumaven un puro i movien peces amunt i avall en un mapa. Al front que apareix a la novel·la hi lluitaven per la República molts obrers voluntaris vinguts de l’àrea de Barcelona. Volien, a més de derrotar el feixisme, construir una societat nova, un món nou. I per això, alhora que feien la guerra, feien la revolució social. Eren anarquistes de la CNT. El comandament i l’organització interna de les seves columnes no es corresponia als rangs i jerarquies clàssics de l’exèrcit, en les seves columnes s’hi feien assemblees per decidir l’estratègia que calia seguir. Es pot dir que, en realitat, a les columnes anarquistes no hi havia «generals». Algú s’imagina aquests milicians idealistes banyant-se al riu i jugant a cartes amb els soldats feixistes? És una llàstima que de tot això no se’n parli a la novel·la, que ni tan sols s’albiri aquest fet tan remarcable i fonamental.

 

3) Altres aspectes a destacar.

La novel·la traspua la idea que el bàndol de Franco és un «mal menor» (p. 93) A banda que siguin paraules textuals d’un dels personatges hi ha altres elements que sostenen aquesta idea. A continuació en faig una llista:

-El tracte diferent que dispensen als suposats espies. Els «rojos» els tracten de manera inhumana i els «fatxes» són condescendents i més humans.

-El coronel Martín i el coronel Tapias són els comandaments franquista i republicà respectivament. Tots dos porten un pegat a l’ull, com si fossin pirates. La igualació és evident, però el coronel feixista és un personatge més desenvolupat que arriba a exercir una certa fascinació en el jove narrador. Se’ns presenta com un soldat valent, esbojarrat, del qual es pot arribar a comprendre com actua i pensa. El coronel republicà, però, no passa de la caricatura i la seva manca d’humanitat és notòria, no hi ha cap element en la història que ens permeti comprendre’l ni que sigui mínimament.

-Un oncle del narrador ha perdut la casa i tot el que tenia a mans d’uns soldats republicans de setze anys molt cruels. Però no s’explica d’on surt aquella crueltat: serà una venjança? Fruit de la manca de reflexió de l’edat? Com havia acumulat la fortuna l’oncle del narrador?

-L’únic anarquista que surt a la novel·la, el pare d’en Mateu, és un malànima. Al bàndol franquista, però, hi ha de tot.

-No es parla de la violència d’empresaris i «poderosos» abans de la guerra. No es parla de l’aixecament militar que va provocar la guerra, ni que va tenir lloc després del triomf del Front Popular en les eleccions de pocs mesos abans. La «dreta» espanyola i catalana no volia de cap de les maneres que ningú canviés la societat. Molts hi aspiraven de manera legítima i democràtica.

-Passa gairebé desapercebut el fet que El Puces, soldat del bàndol franquista es passa al bàndol republicà i fuig cap a l’exili. Per què ho fa si no es troba en una situació de vida o mort? Per què arriscar així la pròpia vida? Penseu que és una decisió valenta?

És important, com a mínim poder apuntar tots aquests elements perquè aprenguin a fer lectures crítiques. És justament als 14 anys quan comença l’edat adulta. Inexpertes, però adultes.

La imatge destacada en aquesta entrada és d’un tanc T26 republicà amb infanteria, a l’ofensiva sobre Belchite del setembre de 1937.

L’he treta de: http://toledogce.blogspot.com.es/2015/10/los-t26-en-sesena.html

Altres imatges:

 

tanc-t-26-durant-la-guerra

Un tanc T 26 de l’exèrcit republicà. Guerra d’Espanya, 1936-39.

Font: Pinterest.com, Guerra Civil España

bombardeigs-a-balaguer-maig-1938-xtec

Imatge d’un bombardeig sobre Balaguer el 1938.

Font: http://www.xtec.cat/~rrius6/guerracivilfrancesccullere.html

Anuncis

One Comment Add yours

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s