Els nois de Zinc

Svetlana Aleksiévitx. Els nois de Zinc. Barcelona: Raig Verd, 2016

Si vaig llegir Temps de segona ma. La fi de l’home roig amb un nus a la gola que anava i venia, amb Els nois de Zinc he de dir que el nus no va marxar en tota l’estona. Ja us vaig comentar que no sóc de plor fàcil… però què difícil que m’ha estat no plorar mentre llegia!

De nou, he llegit com les mares parlen dels seus fills, o les seves filles mortes, i veus com aquella persona que creix, riu i estima de sobte comença a desintegrar-se just quan arriba a l’Afganistan per lliurar una suposada guerra internacionalista i ajudar als «germans» afganesos. La persona es desfà com a ésser humà, desapareix.

La treva, per dir-ho així, en una lectura tan corprenedora ens la dóna els relats dels «afganesos», els que van lluitar-hi i en van tornar per poder explicar les seves vivències i experiències a Aleksiévitx.

Què trobareu en aquest llibre?

1) Un alegat contra la guerra.

La guerra com a símbol de la desintegració de la condició humana.

Recordo que a Durruti l’any 1936 durant la guerra d’Espanya li preguntaven per la contradicció entre, d’una banda, fer una revolució social en què la fraternitat entre les persones i el bé comú era un dels valors centrals i, d’una altra banda lluitar alhora a les trinxeres contra el feixisme, matar, disparar i bombardejar. I Durruti va respondre: «la guerra és una merda».

L’embrutiment a què et porta la guerra, la denigració de l’ésser humà, això és el que repassa aquest llibre. No cal ni dir que la intenció de l’autora és precisament la d’exposar amb tota la cruesa possible aquesta desintegració i embrutiment per tal de fer una gran alegat contra la guerra, contra totes les guerres.

En això se’n surt a la perfecció, però què pot fer un simple llibre contra els aparells mediàtics actuals? Aixecar la veu, alçar la veu per assenyalar aquest desastre humà. Cal dir que l’autora bielorussa va ser denunciada i jutjada per, suposadament, haver difamat l’honor d’algunes de les persones entrevistades. Al final de llibre trobareu una explicació de tot el procés judicial, així com un extracte de la transcripció dels diferents procediments judicials. Podeu imaginar que una part de l’opinió pública es va situar en contra de l’escriptora de seguida, acusant-la de tacar l’honor dels combatents i els patriotes, i us podeu imaginar que «el poder», les institucions van alimentar aquestes interpretacions, desviant del tot l’atenció envers la responsabilitat d’aquells qui manaven en aquell moment.

2) Violència.

La fascinació que exerceix la violència i la recerca d’aventura en moltes persones però especialment en les joves. Hi ha relats corprenedors perquè veus com en primera persona algú t’explica la guerra com una experiència alienadora i captivadora alhora. Alienadora perquè t’aïlla de la resta del món, et fa viure un món apart, a banda de la resta de la societat. I captivadora perquè enganxa als seus protagonistes com si fos una droga: la pujada d’adrenalina quan entres en combat ha de ser tan brutal, la tensió puja tant i es manté tant de temps que quedes enganxat a aquella sensació i quan s’esvaeix l’enyores. Després, et quedes en un estat mental que cap persona que no hagi estat immers en un conflicte bèlic d’aquelles dimensions pot comprendre, dies sense dormir, grans travesses per les muntanyes mig desèrtiques, un sol abrusador, de sobte entres en combat, moren un, dos, tres companys, tot passa ràpid, i després tot torna a la normalitat… res no és normal en una guerra, o no ho hauria de ser.

3) Humanitat

I per sobre de tot tenim el cantó humà, la vivència dels fets en ells mateixos, la veu dels testimonis de primera fila, però també la veu de la rereguarda, els de la segona i tercera fila. Allò que importa realment és com van viure els fets les persones, la seva vivència més interior. Aleksiévitx fa que els i les protagonistes posin veu, no als fets en ells mateixos, sinó a les emocions i sentiments que els fets van provocar i remoure en aquelles persones, la dimensió humana de les seqüeles, allò del que ningú no en parla després. L’autora ens acosta la impressió que li van deixar la veu dels testimonis: la por, l’angoixa, els somnis, alguna alegria, moltes penes. Ho fa aflorar per poder comprendre el perquè de la barbàrie de la guerra. Ens vol explicar «la veritat» de les persones que van anar a lluitar-hi.

Portada nois de zinc

Portada del llibre que trobareu a les biblioteques, cliqueu la imatge per saber-ne quines

L’estil. La prosa.

El relat d’Aleksiévitx no és literal, hi ha omissió d’alguns passatges, però és precisament aquí on es posa en joc la capacitat creativa ­—que no creadora— de l’autora. Ella no inventa res, cal tenir-ho en compte això, no crea una història nova, no crea fets que no han passat, però ordena el discurs de les persones entrevistades per fer-nos-el entenedor, per acostar-nos les pors i els sentiments de què parlàvem abans.

Una mare increpa l’autora durant un dels judicis: «No necessito la seva horrible veritat. Ningú no la necessita…» (pàg. 358) Aquí tenim el rovell de l’ou de la qüestió: s’ajusta a la realitat dels fets allò que explica aquest llibre? Quantes veritats hi ha representades? Tantes com persones entrevistades. Quina veritat hem de donar per bona o vàlida? Doncs, al capdavall cada una de nosaltres ens farem una composició de la «veritat explicada». El que llegim és la veritat d’Aleksiévitx, una veritat que es pot copsar en la multiplicitat de testimonis recollits.

Unes preguntes molt escaients.

Una altra mare li pregunta a l’autora: «…amb quin dret Aleksiévitx fa negoci amb els nostres fills morts? Per tenir fama i dòlars? Què ha fet ella?» La dona no veu la utilitat del relat d’Aleksiévitx perquè no li tornarà el seu fill mort. Tota la resta és accessori. El seu posicionament contrari al relat del llibre la situa al bàndol dels que entenen la guerra com un acte patriòtic i heroic, de sacrifici envers el col·lectiu. Reclamen un reconeixement social per aquells que hi han deixat la vida, per les víctimes i els familiars, perquè hi anaven a lluitar i a morir per un ideal internacionalista i per sentit del deure envers la pàtria, per sentit del bé comú.

El cert és que des de fora, com a lectora i tot intentant agafar distància, en alguns moments resulta difícil prendre partit per una o altra banda ja que honestament he de dir que tots tenen la seva part de raó, o millor dit, la seva veritat. I són veritats íntimes i personals: Qui sóc jo per fer-li veure a algú altre el seu error en aquesta tragèdia? I per què els hi he de fer veure? No seré jo qui s’equivoca? Al capdavall, no podria ser que la meva veritat sigui, després de tot, una veritat que m’he fet a mida de mi mateixa? Qui fa de jutge i qui de part? Quin judici emetrà la història d’aquí a dos-cents anys? Quina «veritat» col·lectiva s’elaborarà? Està renyit el fet de defensar el valor del bé col·lectiu per sobre de l’individual amb el fet de defensar la responsabilitat dels actes de l’individu? On queda l’ètica personal i humana? Totes aquestes preguntes a banda de posar-me-les a mi mateixa se les podrien haver posat tant la mare enrabiada amb el llibre, com la pròpia autora.

Veritat, poder i relat social.

El llibre no va aconseguir que les autoritats reconeguessin el sacrifici de les víctimes i les seves famílies. Fer-ho hagués suposat, també, reconèixer la culpa de l’Estat, la pròpia culpa. Tots sabem que el poder sempre busca altres culpables i no fa reconeixements de culpa si no és que n’ha de treure algun profit més gran. El poder, per tal de mantenir-se i mantenir l’statu quo, no podia fer altra cosa que elaborar un discurs social en què els culpables sempre havien de ser uns altres, normalment persones individuals. Però és que si hagués hagut un discurs social en què s’assenyalés clarament els governants com a responsables, també passaria, aleshores, que molta gent se’n sentiria culpable i responsable de no haver alçat abans la veu, d’haver defensat la decisió del poder i d’ haver volgut tirar endavant amb una mentida tan cruel i dolorosa. Elaborar un discurs auto inculpatori per a tota la societat no és bufar i fer ampolles. Com fer-ho? Aleksiévitx ens posa una mica de llum en tota aquesta qüestió:

«Quantes vegades es pot repetir la nostra pregunta eterna sobre qui n’és el culpable? Tots ho som: jo, tu, ells. La qüestió és una altra, la qüestió és l’elecció que ha de prendre cadascú: disparar o no disparar, callar o no callar, anar-hi o no anar-hi? Cal preguntar-s’ho a un mateix» (pàg. 399).

Elias Canetti defensava que allò que feia un escriptor «autèntic» era l’impacte de les paraules en la realitat, i concloïa que «Avui dia no hi ha escriptors, però hauríem de desitjar ferventment que n’hi hagués» i encoratjava tothom a no defallir «En un món que es podria definir com el més cec dels mons, la presència de persones que malgrat tot insisteixen en la possibilitat de canviar-lo adquireix una importància suprema.» Jo no sé dir si Aleksiévitx és una escriptora autèntica, o no, però si no ho és de ben segur que s’hi acosta, i molt.

A Temps de segona ma i Els nois de Zinc hi ha tantes frases que ens donen lliçons de vida, tantes. Al final n’he escollit una: «Tenim dues opcions: conèixer la veritat o fugir-ne. Cal obrir els ulls».

 

*La imatge de la portada és d’una infermera soviètica. Extreta del perfil «soviet reality» de Tumblr.

Al llibre també trobareu el relat d’algunes dones que van estar en primera línia de foc. Imprescindible.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s